Aquí en teniu l'enllaç: http://www.barcelonaviva.es/index/ En aquesta pàgina hi podreu trobar tota la informació sobre tot tipus d'activitats que es fan en relació al benestar i a la salut d'un mateix.
Us assegurem que us agradarà!!
diumenge, 5 de desembre del 2010
dimecres, 27 d’octubre del 2010
La gana comença al cervell.
Menjar i beure formen part de l’alegria de viure, d’on es dedueix que menjar i beure són fets que condueixen a viure millor, i a això hi tenim dret tots els éssers humans.
La intel•ligència i el ser omnívors – això últim pressuposa que podem menjar de tot -, són les dues principals característiques que ens distingeixen de la resta d’éssers vius. La primera d’elles, a més, ens condueix de manera inexorable i innata a escollir, a seleccionar mitjançant els sentits el més agradable, gustós, ben elaborat i exposat a la taula. Però no mengem només per a satisfer les nostres sensacions, sinó per a cobrir unes necessitats que vam iniciar en el moment de néixer – amb la succió de la llet materna o el seu immediat substitut – i mantenim al llarg de la nostra existència excepte en comptades ocasions i per motius aliens a la nostra voluntat quasi sempre.
Els dietistes de l’Antiguitat, que tot i que el concepte sigui modern ja existien, van arribar a establir l’existència d’un nervi instal•lat a l’aparell digestiu que “avisava” quan era indispensable omplir l’estómac per a silenciar-lo, ja que les seves advertències eren poc menys que insuportables. Bonica manera de descriure la gana! Però aquesta manera tan delicada d’explicar aquesta necessitat es va quedar enrere a penes es va comprovar que les sensacions de gana i sacietat res tenien a veure amb l’estómac, sinó amb el cervell.
És a dir, quan les reserves energètiques es van esgotant en l’organisme, uns diminuts receptors distribuïts per tot el cos capten que el nivell de sucre en sang disminueix; aleshores el cervell – a través del sistema nerviós autònom – és avisat d’aquesta disminució, i immediatament apareixen les contraccions estomacals i la sensació de gana. És com un despertador amb control remot que comença a cridar a l’hora exacta per a la que va ser programat. D’aquí a entendre que l’alimentació és una de les funcions vitals de l’ésser humà, no hi ha més que un pas, que no obstant és precís donar-lo en la direcció apropiada. El camí apareix ple d’interrogants, que només amb l’experiència i una mica d’ajuda per part de qui pot donar-la s’aconseguiran aclarir. Aquests dubtes diuen, més o menys:
- Què alimenta més, la carn o el peix?
- Es poden menjar tots els pastissos que un vulgui?
- Perquè s’insisteix tan en que s’han d’ingerir tantes fruites i verdures?
- Quants ous es poden ingerir a la setmana?
- Què és bo i què és dolent per al colesterol?
- L’aigua engreixa?
La relació de preguntes segueixen aquests punts suspensius que cadascun de nosaltres pot completar amb les seves inquietuds personals respecte al menjar i l’alimentació, dos conceptes aparentment iguals.
Extret del llibre: Dieta Relajante... para estar de buen humor (Ed. Libsa)
La intel•ligència i el ser omnívors – això últim pressuposa que podem menjar de tot -, són les dues principals característiques que ens distingeixen de la resta d’éssers vius. La primera d’elles, a més, ens condueix de manera inexorable i innata a escollir, a seleccionar mitjançant els sentits el més agradable, gustós, ben elaborat i exposat a la taula. Però no mengem només per a satisfer les nostres sensacions, sinó per a cobrir unes necessitats que vam iniciar en el moment de néixer – amb la succió de la llet materna o el seu immediat substitut – i mantenim al llarg de la nostra existència excepte en comptades ocasions i per motius aliens a la nostra voluntat quasi sempre.
Els dietistes de l’Antiguitat, que tot i que el concepte sigui modern ja existien, van arribar a establir l’existència d’un nervi instal•lat a l’aparell digestiu que “avisava” quan era indispensable omplir l’estómac per a silenciar-lo, ja que les seves advertències eren poc menys que insuportables. Bonica manera de descriure la gana! Però aquesta manera tan delicada d’explicar aquesta necessitat es va quedar enrere a penes es va comprovar que les sensacions de gana i sacietat res tenien a veure amb l’estómac, sinó amb el cervell.
És a dir, quan les reserves energètiques es van esgotant en l’organisme, uns diminuts receptors distribuïts per tot el cos capten que el nivell de sucre en sang disminueix; aleshores el cervell – a través del sistema nerviós autònom – és avisat d’aquesta disminució, i immediatament apareixen les contraccions estomacals i la sensació de gana. És com un despertador amb control remot que comença a cridar a l’hora exacta per a la que va ser programat. D’aquí a entendre que l’alimentació és una de les funcions vitals de l’ésser humà, no hi ha més que un pas, que no obstant és precís donar-lo en la direcció apropiada. El camí apareix ple d’interrogants, que només amb l’experiència i una mica d’ajuda per part de qui pot donar-la s’aconseguiran aclarir. Aquests dubtes diuen, més o menys:
- Què alimenta més, la carn o el peix?
- Es poden menjar tots els pastissos que un vulgui?
- Perquè s’insisteix tan en que s’han d’ingerir tantes fruites i verdures?
- Quants ous es poden ingerir a la setmana?
- Què és bo i què és dolent per al colesterol?
- L’aigua engreixa?
La relació de preguntes segueixen aquests punts suspensius que cadascun de nosaltres pot completar amb les seves inquietuds personals respecte al menjar i l’alimentació, dos conceptes aparentment iguals.
Extret del llibre: Dieta Relajante... para estar de buen humor (Ed. Libsa)
diumenge, 10 d’octubre del 2010
La Stevia, una dolça alternativa al sucre
La Stevia és una planta del nord est de Paraguai. El seu cultiu s’ha extès fins al sud del Brasil, i a l’Argentina principalment a la província de Misiones i Chaco. Actualment es cultiva de manera intensiva al Japó i a la Xina. També anomenada Hierba Dulce, les seves fulles són 10 o 15 vegades més dolces que el sucre de aula.
Hi ha consumidors que han de controlar la ingesta de sucres per problemes de salut o bé desitgen controlar el seu pes (persones que desitgen restringir el consum de calories). L’extracte concentrat líquid d’aquesta planta és ideal en aquests casos ja que no és metabolitzat per l’organisme, el que vol dir que no conté calories.
Si bé no hi ha conclusions científiques determinants (degut a la falta d’investigacions en productes naturals), la Stevia tindria les següents propietats:
- Regula els nivells de sucre en sang (excel·lent per a diabètics)
- Reguladora de la pressió arterial – Hipotensora
- Prevenció de caries i malalties de les genives (a Paraguai s’utilitza, sense refinar, naturalment com a bactericida inhibint el creixement de bacteris, sobretot els que produeixen les caries i els problemes de les genives, també s’utilitza per alleujar el problema del coll irritat i de les genives sagnants)
- Prevenció de refredats i grips
- Com a substitut de l’excessiu consum de sucre en els nens
- Excel·lent ajuda per a perdre pes (ja que no conté calories, produeix un efecte ansiolític i redueix el desig pel dolç i per les grasses. Per a aquesta finalitat, s’ha de prendre una cullerada de cafè de l’extracte líquid de Stevia diluïda amb aigua mitja hora abans dels àpats principals)
- Es por utilitzar per a cuinar (a diferència dels edulcorants químics, ja que és molt estable a altes temperatures. Por utilitzar-se per a elaborar melmelades, compotes, pastissos, pa, etc)
diumenge, 3 d’octubre del 2010
Dieta mediterrània per a la prevenció de la depressió
En un estudi recent es van seguir més de 10.000 adults sans que havien respòs prèviament a qüestionaris entre els anys 1999 i 2005. Cap d'ells patia depressió al principi de l'estudi. El seu seguiment de la dieta mediterrània es va msurar a través de nou paràmetres, entre els quals hi figuraven: baixa ingesta de carn, ingesta moderada d'alcohol i productes làctic i ingesta elevada de fruita, cereals, llegums i peix.
Després de 4,4 anys, la incidència global de depressió entre individus que seguien d'una manera més rigorosa la dieta mediterrània va ser un 30% menor que entre els individus que seguien amb més freqüència ignoraven aquestes regles alimentàries. Els nivells de depressió més baixos estaven associats amb la ingesta d'aliments específics de la dieta mediterrània, com fruites, llegums i oli.
Les possibles explicacions de l'efecte protector descrit inclouen les consideracions següents:
- La dieta mediterrània millora la funció de l'endoteli (el revestiment intern dels vasos sanguinis), que està involucrat en la producció del factor neurotròfic derivat del cervell (BDNF), una molècula que és responsable del creixement i la funció de les cèl•lules nervioses. Es creu que la "disfunció del BDNF" podria ser responsable d'alguns casos de depressió.
- L'oli d'oliva millora la quantitat de serotonina disponible en l'organisme. La serotonina és un neurotransmissor amb un paper crucial en el funcionament del sistema nerviós humà. Controla l'alliberament d'hormones i la regulació del ritme biològic del cos, a més del son i la gana. La majoria dels antidepressius augmenten la disponibilitat d'aquesta molècula per a les activitats cerebrals.
- Els Omega 3, àcids grassos que es troben en alguns tipus de peix, contribueixen al millor funcionament del sistema nerviós central.
Tots aquests mecanismes poden ajudar a un millor funcionament del cervell i a una major resistència per afrontar les frustracions diàries i controlar l’estrès.
Tot i així, hem de subratllar que la dieta mediterrània pot esdevenir un paper important en la prevenció de la depressió, però no en el seu tractament. Sempre s'ha de buscar un tractament mèdic més adequat.
Sánchez-Villegas A, Delgado-Rodriguez M, Alonso A, Schlatter J, Lahortiga F, Serra Majem L, Martínez-González MA. Association of the Mediterranean dietary pattern with the incidence of depression.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)