dimecres, 27 d’octubre del 2010
La gana comença al cervell.
Menjar i beure formen part de l’alegria de viure, d’on es dedueix que menjar i beure són fets que condueixen a viure millor, i a això hi tenim dret tots els éssers humans.
La intel•ligència i el ser omnívors – això últim pressuposa que podem menjar de tot -, són les dues principals característiques que ens distingeixen de la resta d’éssers vius. La primera d’elles, a més, ens condueix de manera inexorable i innata a escollir, a seleccionar mitjançant els sentits el més agradable, gustós, ben elaborat i exposat a la taula. Però no mengem només per a satisfer les nostres sensacions, sinó per a cobrir unes necessitats que vam iniciar en el moment de néixer – amb la succió de la llet materna o el seu immediat substitut – i mantenim al llarg de la nostra existència excepte en comptades ocasions i per motius aliens a la nostra voluntat quasi sempre.
Els dietistes de l’Antiguitat, que tot i que el concepte sigui modern ja existien, van arribar a establir l’existència d’un nervi instal•lat a l’aparell digestiu que “avisava” quan era indispensable omplir l’estómac per a silenciar-lo, ja que les seves advertències eren poc menys que insuportables. Bonica manera de descriure la gana! Però aquesta manera tan delicada d’explicar aquesta necessitat es va quedar enrere a penes es va comprovar que les sensacions de gana i sacietat res tenien a veure amb l’estómac, sinó amb el cervell.
És a dir, quan les reserves energètiques es van esgotant en l’organisme, uns diminuts receptors distribuïts per tot el cos capten que el nivell de sucre en sang disminueix; aleshores el cervell – a través del sistema nerviós autònom – és avisat d’aquesta disminució, i immediatament apareixen les contraccions estomacals i la sensació de gana. És com un despertador amb control remot que comença a cridar a l’hora exacta per a la que va ser programat. D’aquí a entendre que l’alimentació és una de les funcions vitals de l’ésser humà, no hi ha més que un pas, que no obstant és precís donar-lo en la direcció apropiada. El camí apareix ple d’interrogants, que només amb l’experiència i una mica d’ajuda per part de qui pot donar-la s’aconseguiran aclarir. Aquests dubtes diuen, més o menys:
- Què alimenta més, la carn o el peix?
- Es poden menjar tots els pastissos que un vulgui?
- Perquè s’insisteix tan en que s’han d’ingerir tantes fruites i verdures?
- Quants ous es poden ingerir a la setmana?
- Què és bo i què és dolent per al colesterol?
- L’aigua engreixa?
La relació de preguntes segueixen aquests punts suspensius que cadascun de nosaltres pot completar amb les seves inquietuds personals respecte al menjar i l’alimentació, dos conceptes aparentment iguals.
Extret del llibre: Dieta Relajante... para estar de buen humor (Ed. Libsa)
La intel•ligència i el ser omnívors – això últim pressuposa que podem menjar de tot -, són les dues principals característiques que ens distingeixen de la resta d’éssers vius. La primera d’elles, a més, ens condueix de manera inexorable i innata a escollir, a seleccionar mitjançant els sentits el més agradable, gustós, ben elaborat i exposat a la taula. Però no mengem només per a satisfer les nostres sensacions, sinó per a cobrir unes necessitats que vam iniciar en el moment de néixer – amb la succió de la llet materna o el seu immediat substitut – i mantenim al llarg de la nostra existència excepte en comptades ocasions i per motius aliens a la nostra voluntat quasi sempre.
Els dietistes de l’Antiguitat, que tot i que el concepte sigui modern ja existien, van arribar a establir l’existència d’un nervi instal•lat a l’aparell digestiu que “avisava” quan era indispensable omplir l’estómac per a silenciar-lo, ja que les seves advertències eren poc menys que insuportables. Bonica manera de descriure la gana! Però aquesta manera tan delicada d’explicar aquesta necessitat es va quedar enrere a penes es va comprovar que les sensacions de gana i sacietat res tenien a veure amb l’estómac, sinó amb el cervell.
És a dir, quan les reserves energètiques es van esgotant en l’organisme, uns diminuts receptors distribuïts per tot el cos capten que el nivell de sucre en sang disminueix; aleshores el cervell – a través del sistema nerviós autònom – és avisat d’aquesta disminució, i immediatament apareixen les contraccions estomacals i la sensació de gana. És com un despertador amb control remot que comença a cridar a l’hora exacta per a la que va ser programat. D’aquí a entendre que l’alimentació és una de les funcions vitals de l’ésser humà, no hi ha més que un pas, que no obstant és precís donar-lo en la direcció apropiada. El camí apareix ple d’interrogants, que només amb l’experiència i una mica d’ajuda per part de qui pot donar-la s’aconseguiran aclarir. Aquests dubtes diuen, més o menys:
- Què alimenta més, la carn o el peix?
- Es poden menjar tots els pastissos que un vulgui?
- Perquè s’insisteix tan en que s’han d’ingerir tantes fruites i verdures?
- Quants ous es poden ingerir a la setmana?
- Què és bo i què és dolent per al colesterol?
- L’aigua engreixa?
La relació de preguntes segueixen aquests punts suspensius que cadascun de nosaltres pot completar amb les seves inquietuds personals respecte al menjar i l’alimentació, dos conceptes aparentment iguals.
Extret del llibre: Dieta Relajante... para estar de buen humor (Ed. Libsa)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)